Imagina’t que et dediques a cultivar calçots. Ara que s’han posat tan de moda. Imagina’t a més que et presentes al concurs de calçots de Valls i el guanyes. No perquè siguis qui se’n menja més, sinó perquè ets els que els fa més bonics, més atractius. Imagina’t que el guanyes, el concurs, un any, l’altre i altre… fins a sis vegades. Imagina’t que malgrat tot aquest reconeixement, no puguis continuar cultivant-los.

Aquest és el cas del Jaume Solé, un jove pagès d’un petit poble del Baix Penedès. Això de fer de pagès li vé de tradició familiar, és el que ha vist des de petit i com que la natura tira molt, no va dubtar gaire a seguir aquesta tradició. A casa es guanyaven i es guanyen la vida exclusivament amb el conreu del raïm.

IGP

Un bon dia del 2005 el Jaume descobreix que existeix la “Indicació Geogràfica Protegida IGP Calçot de Valls”, i que el seu poble, La Juncosa del Montmell, hi és inclòs, i com que sembla que raïm i calçots són dos conreus que fan de bon complementar, decideix de provar-ho.

Amb la primer collita dels seus calçots descobreix el concurs que cada any es fa a la capital del calçot, Valls. L’any següent ja s’hi presenta, però no s’endú res. El següent, però, ja el guanya. Era el 2007. Després anirà guanyant el 2009, el 2010, el 2011, el 2012 i el 2015. Sis vegades campió. I prou.

I prou, perquè el Jaume ha decidit de plegar, de deixar de cultivar calçots. Sonarà estrany, però no n’hi ha prou amb pertànyer a una IGP, un segell que sembla a priori que per si sol hauria d’aportar valor afegit. No n’hi ha prou am,b ser el campió per sis vegades del concurs de cultivadors de calçots.

Després de temps de disputa entre el cap i el cor, al final s’ha imposat la “raó”. Malgrat que la passió per continuar reivindicant la feina ben feta i de qualitat continua intacta o potser encara més ferotgement engrescada que el primer dia, la qualitat no és prou valorada encara a casa nostra. És per aquest motiu que, molt a contracor, s’ha decidit cessar la producció del Calçot del Montmell.

manats.jpg

Un cultiu laboriós

El procés de cultiu és bianual, diuen, però no vol dir que duri dos anys. Primer se sembra, al gener, la llavor de ceba Blanca Tardana de Lleida. Se n’obté les cebes pel seu procediment habitual, que es cullen cap al juny i es deixen a assecar.

A l’agost s’agafa aquesta ceba i es torna a posar sota terra. D’una sola ceba ens sortiran diversos grills, que aniran creixent amunt i, a mida que creixen, s’aniran calçant, tapant amb terra per tal que el tros de tija que queda enterrada sigui més llarg. Aquest procés de calçar s’ha de fer dos o tres cops, fins a aconseguir que, cap al febrer o el març següent, la part blanca, la que ens menjarem, faci entre 15 i 25 centímetres.

El cultiu del calçot és doncs laboriós per naturalesa. Però en el cas del Jaume encara més, perquè busca la qualitat, i decideix de bon principi de no fer servir pesticides. Ni tan sols fa servir el coure, un producte autoritzat en conreus ecològics.

El microclima de La Juncosa del Montmell, amb la seva terra i la seva aigua, fan la resta. Diu el Jaume que la gent troba molt gustosos altres productes de l’horta de la zona, com els tomàquets i les patates. Ell com a cultivador té les seves estratègies, però és la natura qui té el poder.

1erpremi

No n’hi ha prou

La realitat és que no tothom està disposat a pagar per la qualitat. La majoria ens conformem amb calçots normals, i només mirem el preu. Els cuiners que busquen calçots com els del Jaume són l’excepció.

El Jaume es guanyava i es guanyarà la vida amb el raïm. Els calçots eren un complement. Malgrat els premis i els reconeixements, troba que els costos de producció són elevats si vol fer calçots de qualitat. La distribució també és cara. I tot plegat no ho pot repercutir prou en el preu de venda.

Des de l’administració es fan esforços per donar suport a iniciatives com la del Jaume, i segurament les IGP són la màxima expressió de la feina que es fa des del govern. Però pel Jaume, aquesta i altres etiquetes no serveixen per massa res. Representen traves burocràtiques, controls administratius i taxes a pagar. Però no aporten cap benefici palpable, cap acció directa que representi avantatges concrets.

Decebut, doncs, el Jaume deixarà de cultivar calçots per vendre. No els abandonarà del tot, perquè en plantarà per a la Fundació Miquel Agustí, que treballa per preservar les llavors de varietats autòctones. Però tindrà molt més temps pel raïm i per gaudir d’una altra de les seves passions, que és anar en bicicleta. De muntanya, és clar, que la natura tiba molt.


Foto de capçalera: Jaume Solé, al seu camp de calçots. Del Vell Papiol.

Altres fotos, del Facebook de Calçots del Montmell.