El Raül Royo dibuixa maduixes i enciams per Proper. Una història de superació personal amb il·lustracions

L’agost del 2015, el Raül no es trobava bé. Li feia molt mal el coll, es trobava molt cansat i tenia una gran gingivitis. No tenia forces per anar a treballar ni esma per arribar fins a l’hort, en uns terrenys del Guix de Manresa, que cultivava des de feia més d’un any. I era realment estrany que no tingués energia per a fer el que més li agradava: al tros hi passava moltes hores del dia, li servia per desconnectar i descarregar tensions, sempre hi anava abans de sortir el sol i a la tarda, després de la feina, fins al capvespre.

Cols de cinc o sis tipus, entre elles la de Manresa, bròquils verds, coliflors, cols de Brussel·les i també enciams, escaroles, cebes, alls, faves, pèsols, pebrots, albergínies, melons, síndries, maduixes i patates. I els reis de l’hort: tomàquets de 4 o 5 tipus diferents, entre ells l’especialitat del Bages per excel·lència, el tomàquet de Montserrat, a més del “Cor de bou” i el rosa del Cardener…

A finals d’agost, sense esma, va voler fer l’esforç d’anar a regar l’hort, i es va clavar una punxa al dit de la mà, que es va infectar. I amb els dies, va veure que no es curava. “És estrany, és com si no tingués defenses”, es deia, mentre anava capficant-se. I com que el malestar anava augmentant, durant la segona setmana de setembre va fer-se unes analítiques a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. Als tres quarts d’hora, era assegut davant el metge, que li etzibà: «Tens leucèmia i has de començar el tractament ara mateix».

I de Manresa a l’Hospital de Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, on ha fet llargues estades durant tots aquests mesos: un total de tres ingressos amb tres tipus de quimioteràpies diferents, i en no obtenir el resultat esperat, el passat 16 de febrer d’aquest 2016 se li va practicar un trasplantament de medul·la òssia, que de moment podem dir que ha anat molt bé. “Només sé que la donant és una noia alemanya nascuda el novembre del 1981, i que pesava 51 quilos. Jo li dic la Edwing perquè vaig veure que el trasplantament duia un codi identificatiu amb tot d’inicials, i vaig voler posar-li un nom que s’hi assemblés”.

20160216_194536

Aquest matí parlem a Barcelona, en un dels pisos de la Fundació Josep Carreras que ha acollit el Raül durant els dies del post-trasplantament, molt a prop de l’hospital perquè es pugui fer revisions freqüents i estigui, en tot moment, en contacte amb l’equip d’Hematologia de Sant Pau. Tot ha anat molt bé però cal estar alerta, no es pot baixar la guàrdia, ens diu, i encara hi estarà tres setmanes més.

L’exemple del Raül és molt més que un procés de malaltia, és també una superació personal i una oportunitat per a descobrir-se.

Una gran família

Aquesta podria ser la història de tantes persones, potser d’algun de nosaltres o d’amics, familiars i coneguts que passen per un tràngol igual o semblant. L’exemple del Raül però (i segurament tants d’altres) és molt més que un procés de malaltia: és també una superació personal i una oportunitat per a descobrir-se.

Un cop els amics van saber què li passava, van voler ajudar-lo des del primer moment. Un grup de WhatsApp va reunir els amics de la colla des que el Raül va fer el primer ingrés a l’hospital, al que s’hi han anat afegint altres amics i coneguts, formant un grup que supera la trentena de persones. Al xat, els amics programen les visites i s’organitzen per a portar-li la roba neta, a més d’estar informats en tot moment del procés. “Ha estat una gran sorpresa i una gran ajuda, estic molt molt content del suport que m’han donat. Jo ja sabia que són bons amics i ja m’ho podia imaginar… però no tant, ha sigut increïble!”.

Durant tot el procés, el Raül ha estat sempre de bon humor i ha anat contestant diàriament aquesta gran família, explicant tot el que passava dins de la seva habitació d’hospital: com es trobava, qui l’havia vingut a veure, què deien els metges, quines noves proves calia fer… I com que tenia tot el temps del món, va pensar en regalar als amics una poesia diària, que enviava a primera hora, després que la infermera sortís de la porta amb el potet de sang, la primera extracció del dia. I les poesies parlaven de l’estat d’ànim, dels amics, i de l’hort i de la natura:

L’hort

És un  espai de vida que has d’estimar.
Cuidar-lo com un fill,
no el pots abandonar.
Donar-li molt d’amor, beure i menjar.
Allà veus el cicle de la vida i el pas de les estacions.
Té un ritme i no pots anar desacompassat.
Gràcies al teu esforç et retorna energia.
T’omple d’alegria veure com van creixent les plantes, les flors i després els fruits.
El plaer de collir i després menjar, et dóna vida per tirar endavant.

L’art de viure

De les poesies, i aprofitant els dies a l’hospital en règim d’aïllament, el Raül va passar a pintar làmines de mandales, que regalava al personal sanitari, i un bon dia es va posar a dibuixar una cadernera: “Sempre m’ha agradat molt la natura, conec més les plantes que els ocells, però m’agrada saber d’ornitologia, especialment dels ocells que hi ha al Bages. I com que em sobrava el temps, vaig començar a dibuixar la fauna de la meva comarca”. Aviat va anar omplint un bloc de dibuixos amb l’ànec collverd, el pit-roig, la carbonera, l’oriol, l’ànec mandarí… que diu el Raül que ve de pas al Bages: “s’atura als aiguamolls de la Bòbila, és ocell migratori”.

img_20160513_174519-1mandarí

Un altre dia va començar a provar amb les aquarel·les: “M’agradava pintar, de petit, però no ho havia continuat, no m’hi havia tornat a posar, pensava que no en sabia… mai havia pintat amb aquarel·la. No havia dedicat temps ni a dibuixar ni a pintar. De més jove m’agradava molt la música, havia après a tocar la guitarra, fèiem concerts amb els amics i vam muntar la Van com Band i el grup Planta Cara de Manresa, després vaig aprendre percussió tocant la darbuka i el djembé. Tot i que la meva germana fa gravats i és membre del Cercle Artístic de Manresa, no havia pensat mai que se’m podria donar bé dibuixar i pintar“.

Va ser una sorpresa per a ell i per a tots els amics i amigues que, dia rere dia, entre anàlisis i tractaments, sessions de quimioteràpia i dies de recuperació, anaven rebent al mòbil dibuixos i pintures del Raül. Sortint del segon ingrés, i mentre reposava uns dies a casa seva, es va apuntar a un taller d’aquarel·la al Cercle Artístic de Manresa, i un cop per setmana anava aprenent la tècnica, mentre seguia practicant: “Van ser els amics i les persones que tenia al voltant els que m’anaven animant. Les visites que tenia, els voluntaris que venien a fer-me estones de companyia… a tots els hi agradava molt el que feia i això m’animava moltíssim“.

Habitació d'hospital, plena dels dibuixos del Raül

Tenia l’habitació plena de dibuixos. Els treballadors del centre em deien que era l’habitació amb més color que havien vist mai. Em van començar a fer algun encàrrec, el primer va ser el dibuix d’un gosset d’una de les infermeres…

gosset

Després van venir els encàrrecs dels amics… i no he parat de pintar fins llavors. Dels ocells i animals vaig passar a omplir un quadern amb dibuixos de flors i làmines abstractes: taques de colors que m’imaginava que eren les cèl·lules del meu cos que estaven sanes i s’anaven regenerant… després he començat a fer dibuixos dels Momis, que representen els desitjos que jo en aquell moment no podia complir, i quan he sortit de l’hospital he començat a dibuixar els Turis, uns personatges que passegen per Barcelona i que no paren de visitar la ciutat… com estic fent jo, aquests dies, que no paro de caminar i d’aprofitar el sol i el bon temps“.

raul_ous

Estic pintant des de fa 6 mesos i amb 55 anys. He fet ja prop de 200 làmines, a més de felicitacions de Nadal, també manualitats de flors… precisament he volgut regalar un ram a les infermeres que han estat al meu costat durant tot aquest temps…

ram

Hi ha anècdotes curioses de bones persones que et trobes pel camí, com el César, que és de Barcelona i viu a un poblet d’Osca. Va veure un twit del Raül que deia:

Estic a l’hospital superant una leucèmia. Lluny d’enfonsar-me li he donat color a la meva vida. Dibuixo i pinto i sóc feliç.

I el César, que no coneixia de res al Raül, es va tatuar un dels dibuixos del manresà al braç, amb un «ànims» al costat! Increïble, ho va fer per animar-lo! I ho va aconseguir…

Serà una bona experiència

Què he après de la malaltia? Crec que moltes coses, miro de ser més positiu. Al final crec que tot el que ha passat serà una bona experiència. Des que vaig ingressar a l’hospital (m’hi he estat uns tres mesos entre ingrés i ingrés i gairebé sempre en règim d’aïllament), vaig intentar no posar-me nerviós. Estar tranquil, mirant de no capficar-me i d’entretenir-me molt, i així passar els dies.

Vaig seguir la filosofia del Joan, pacient, i ara ja amic, que vaig conèixer en el meu segon ingrés, i que també tenia leucèmia. Em deia: «No et posis nerviós, no miris molt endavant, viu el dia a dia. I sigues sempre molt positiu».”

He après a gaudir del que tinc, valoro les petites coses… Ara ho faig, abans no en sabia. Ara puc sortir a passejar, prendre el sol, i valoro molt més els amics i la família.”

img_20160513_180314-1

He dibuixat i pintat molt, i també veig que tinc moltes coses a fer quan torni a casa. Vull fer ioga i més cursos de tècnica de dibuix i aquarel·la. Veig que la malaltia m’ha canviat la vida. La feina que tenia era molt física i em demanava uns esforços que ara mateix no puc fer. Penso en treballar com artesà, venent els meus dibuixos i pintures, i dur-los a en fires d’artesania… és això el que vull fer“.

I l’hort. “M’ho hauré d’agafar amb més calma, hauré de buscar un tros més petit, no puc fer tant esforç físic”. Si abans el Raül cultivava 100 tomaqueres, ara n’haurà de plantar només 10, només per consum propi. “Ara mateix l’hort fa guaret, com jo!

L’hort segueix present en la vida diària del Raül, però d’una forma diferent i molt original: a través dels seus dibuixos! El Raül ja col·labora com a il·lustrador a la revista Proper, dibuixant i posant color en alguns dels articles.