La formatgeria Serrat Gros, després de més de 35 anys treballant des d’Ossera, ha obert un nou obrador, a Josa del Cadí.

La Mercè i el Raül, una parella de ciutat, ja porten més deu anys de la seva nova vida a la muntanya. Van agafar el testimoni d’una formatgeria que ja estava en funcionament, i han superat amb nota el repte de continuar fent formatges de cabra amb un alt nivell. Ara, en part, retornen al seu projecte inicial, que era muntar una formatgeria a Josa del Cadí.

Un relleu tranquil

“Va ser un relleu molt tranquil. És un tipus de feina que no l’aprens d’un dia per l’altre. Nosaltres entrem ara en l’onzè any, i estàs aprenent cada dia. El que vem fer quan vam fer el traspàs amb l’Eulàlia és que vam estar treballant conjuntament durant un any. Nosaltres ja estàvem al capdavant de la formatgeria però treballant amb ella i amb el Jaume. Ells han continuat vivint a Ossera, i qualsevol cosa que hi ha hagut els hem anat preguntant. Amb el temps, cada cop menys, fins que arriba un moment que ja no els preguntes.”

“A part d’aquest traspàs tranquil, d’un any, i va ser un any perquè el cicle que fem és anual, a part d’això eren les ganes i la il·lusió que teníem el Raül i jo. Aquesta il·lusió la continuem mantenint. És una feina que ens il·lusiona cada dia, i ja no ho considerem una feina, ho considerem una manera de viure. Estem lligats a un ramat, i tot gira al voltant del ramat i dels formatges. Pel tipus d’elaboració que fem, són formatges que els toquem cada dia, des de que és llet fins que l’estem venent”.

“La nostra vida gira al voltant de les cabres, i del formatge”.

“La il·lusió, l’enamorament amb la vall, tenim casa a Josa, i el nostre projecte inicial era fer una formatgeria allà. Va coincidir que l’Eulàlia per un tema de salut ho deixava, i es va posar en contacte amb nosaltres, perquè estava amoïnada pel ramat, i el que vam fer és que vam fer el relleu aquí a Ossera”.

“I justament ara, que han passat deu anys, reprenem el projecte inicial. Tindrem els dos obradors, de moment tindrem el ramat igualment, aquí a Ossera, i agafarem llet i cap a Josa. A Josa farem altres productes, nous, que no és el que hem estat fent sempre. Considerem que el relleu ja va ser bastant intens. Aprendre a portar el ramat, a fer els formatges, et porta tot un temps. A més, són éssers vius, tant les cabres, evidentment, com els formatges, perquè els formatges també són éssers vius i no saps mai per on et sortiran. Després de tot aquest temps, ara també comencem a fer anar l’obrador de Josa”.

L’obrador de Josa ja está funcionant i s’hi fa mató, formatge Fresc, Lo Blanejat (un formatge nou que licua), els Xerris amb oli (que ja feien a Ossera) i també estana punt de treure el iogurt.

Serrat Gros formatges

El millor premi: el reconeixement dels ramaders del país

Només entrar a la formatgeria Serrat Gros, a tocar de la porta es poden veure, amuntegats, els premis, diplomes i medalles que han anat aconseguint al cap dels anys. Premis pels seus formatges: Lo Pebrat d’Ossera, Serrat Gros, Lo Cadinell, Tupí d’Ossera… És evident que l’espai que hi dediquen, a tant de premi, és massa petit: no poden lluir prou bé, estan amuntegats. Premis en els concursos més importants de casa nostra, però també en els World Cheese Awards, que se celebren a Birmingham, Anglaterra.

El que ens crida l’atenció és que Serrat Gros ja era una formatgeria premiada en els temps de l’anterior propietària, l’Eulàlia Torras, la fundadora. És a dir, que no estem parlant d’un traspàs d’un negoci qualsevol. Ens imaginem que per la Mercè i el Raül, sense experiència prèvia en l’ofici, el repte havia de ser dels grossos. Serem capaços, de mantenir el nivell?

“Això sempre t’ho qüestiones, sempre hi és. Patíem per no espatllar-ho. Però no espatllar-ho per no saber-ne, sinó per tota la història que hi havia al darrere. L’Eulàlia va començar de zero, en unes condicions de fa quaranta anys: no hi havia aigua corrent, no existien els registres sanitaris, etzètera… Hi ha una història molt intensa, darrera la creació d’aquesta formatgeria. I el que ens feia molt de respecte era no espatllar-ho. Ens feia por no sortir-nos-en, però no tant per nosaltres com per tota aquesta història tan forta”.

Si ens hem de guiar pels premis obtinguts, pels que any rera any van collint, és evident que se n’han sortit, del repte.

“Penso que hem fet bon honor. Som bastant tossuts, tant el Raül com jo, i el que ens ha mogut molt és la il·lusió. No és fàcil, perquè el repte era gran, i el conviure en la natura és intens, molt intens. A nivell de sentiments, a nivell de tot. No és com d’altres tipus de feina, en què pots separar més aquestes coses, sinó que estàs ficat en una vivència constant. Quan algú em diu «vull fer això, vull fer allò», jo el que li dic és que si tu t’ho estimes, si hi tens il·lusió, endavant, perquè te’n sortiràs. Si ho hem fet nosaltres, ho pot fer qualsevol”.

La veu de la Mercè és dolça i fina. El seu gest, delicat. Intento imaginar-la deu anys enrera, acabada d’arribar a aquest terra, tan aspra i dura com poden ser els Pirineus a ple hivern. La mirada incrèdula dels autòctons, dels que portaven vivint tota la vida a la muntanya, de la gent del país.

“Si haguéssim fet cas de molta gent, no estaríem aquí. Primera, no som ramaders. Tota la gent del país ho és. Per tant, no donaven un duro per nosaltres. Després, amb el temps, ens ho han reconegut, que per nosaltres és el millor dels premis, que un ramader del país et digui «Ostres, chapeau!». Després, amics, familiars: «On aneu? Us ho heu pensat bé?». No hi havia la crisi. Quan vam prendre la decisió era una decisió personal, vital. No ens entenien. Si haguéssim fet cas de la gent no n’estaríem parlant ara aquí. Si a tu et fa il·lusió i t’ho estimes, pots tirar endavant”.

Boc de Can Codina, poble d'Ossera

Un poble de neorurals

Ossera, a 1.250 m. d’altitud, és un d’aquells pobles de muntanya que queda lluny, apartat de tot. Un de tants pobles que s’anaven quedant buits, abandonats. Ossera, a l’Alt Urgell, va tenir la sort a finals dels 70 d’enamorar un grup de neorurals vinguts de diversos països i també de l’àrea de Barcelona. I han acabat formant una comunitat estable i curiosa. Núria Rosell, la bona confitura. Jaume Rovira, el pintor bonàs.  Nico de Winter, l’escultor aventurer. Esteve Massaguer, l’apicultor.

La Mercè Lagrava i Raúl Alcaraz hi posen la passió pels formatges. però ells no són de la primera fornada, sinó que hi van arribar 25 anys més tard que els primers, per fer el traspàs de la formatgeria que portava l’Eulàlia Torras.