La tardor està sobrevalorada. No negarem que té encant, amb l’espectacle que ens regala, any rera any, quan els arbres comencen a tremolar per una imminent pèrdua de les fulles. Del verd passem al roig, al groc, al daurat. Una simfonia de colors que sí, ens meravella.

La primavera també té el seu què. Més enllà de que la sang altera, i la borratxera de les flors, els arbres ens ofereixen també un espectacle similar a la tardor, però a l’inrevés. Les fulles tendres, que broten, d’un en una, lentament, i tenyeixen els boscos de tots els colors del verd. Reivindiquem aquests paisatges. Canviants, efímers. Tendres. Puixants.

Reivindiquem l’observació atenta que ens permet descobrir el ritme d’aquest canvi. Els ritmes, que n’hi ha molts. Els arbres s’omplen de fulles, però no ho fan tots alhora. Cada espècie té el seu moment. Per la finestra veig unes pruneres que són les que van més avançades, uns pollancres al costat que els van al darrera, uns plataners que es comencen a treure les lleganyes i encara uns aurons que segueixen ben endormiscats.

Cada espècie té el seu moment, però aquest moment depèn del lloc. Els plataners que aquí tot just despunten els imagino, a la càlida costa, espavilats, i letàrgics a la muntanya, que encara hi fa olor de neu.

L’observació atenta del canvi. De la vida que respira, que transforma. Els ritmes de les estacions. Lleis naturals.