Suposem que volem anar un pas més enllà. Després del menjar, de què ens preocuparem? De la casa on vivim? Del cotxe amb què ens movem? Perquè no d’una cosa més íntima, del que ens toca la pell cada dia, tot el dia. Del que ens posem, del que vestim. Dels teixits.
Suposem que ja som conscients del poder que tenim, com a consumidors. Que sabem que amb les eleccions que fem cada dia decidim quin país volem. Quina agricultura, quins pagesos. Que sabem la importància del que mengem, i per això busquem aliments que siguin bons, nets i justos.
Però si amb amb el menjar ara ho tenim relativament bé, per trobar productes ecològics, o productes locals, respectuosos amb l’entorn, amb la roba no és tan fàcil. On podem trobar, roba ecològica? On tenim els camps, els cultius d’on surti la matèria primera que després seran els teixits?
Amb aquesta mena de preocupacions al cap, l’any 2013 neix Cotó Roig, de la mà de Rosa Escalés i Àngels Perramon.
Cultivar cotó, filar-lo, teixir-lo i confeccionar lo. Aquesta és la cadena que vol recuperar el projecte bagenc Cotó Roig per obtenir roba de cotó de bona qualitat, respectuosa amb el medi ambient i a un preu assequible “sense que hagi d’anar a l’altra punta del món i tornar”.
Catalunya és un país amb una gran tradició industrial del sector tèxtil, però successives crisis s’han endut per davant moltes fàbriques, molts tallers, molts professionals i artesans. Ens estem quedant sense indústria i sense ofici. Però encara no està tot perdut, i per això la Rosa i l’Àngels s’hi atreveixen.
Al mercat, avui en dia, pràcticament és impossible de trobar un teixit natural, lliure de química.
Si parlem del cotó, el que podem trobar és un producte sotmès a una gran especulació, i tot el cotó que necessitem l’importem, buscant bàsicament un producte barat, i el que ens arriba és un teixit de mala qualitat, que per ser treballat en els processos industrial requereix d’uns tractaments químics seriosos.
Pa negre, cotó roig
Com explica la Rosa al lloc web d’Aixovar: “El cotó roig era el cotó acabat de teixir o el que en l’argot tèxtil anomenàvem l’empesa. Les empeses eren “brutes” perquè contenien restes de les llavors de la closca del cotó, (tabac, en diem), i restes de cola de patata o de peix, una pel·lícula que banyava el fil abans de teixir, perquè fos mes resistent al frec del teler.”
Podem fer la comparació amb el pa. Antigament, els obrers de les fàbriques només menjaven pa negre, mentre que els burgesos, la gent que s’ho podia permetre, menjava el pa blanc, refinat.
Unes quantes generacions després hem desfet el camí: fugim dels refinaments industrials i valorem com cal el sabor autèntic del producte natural.
A Cotó Roig es van preguntar com ho feien aquelles dones, sense mitjans industrials, que endolcien el cotó amb l’aigua del riu i moltes rentades, i ho van aplicar a les seves peces de manera artesanal. Ara tenim un cotó roig, bo amable i tan tendre com el pa del dia!
Els usuaris subscrits poden deixar comentaris.
Vols subscriure't a Proper?