La Miriam ens obre la porta del seu taller de disseny de Manresa, espai industrial recuperat que, molts anys enrere, havia estat la fàbrica de la seva besàvia. I en el mateix escenari on abans s’hi feien vetes de seda per les espardenyes i també cinteria, ara hi ha patrons, cremalleres i molta creació. Un espai que respecta la tradició i artesania d’abans per parlar de la moda d’ara.
De la moda independent en fa la seva vida i, juntament amb el seu equip, proposa una marca de disseny de proximitat. Miriam Ponsa va rebre el premi “Barcelona és moda” a la millor empresa emergent del 2007, va obtenir el premi a la millor col·lecció tardor-hivern 2010-211 per a dona a la passarel·la Barcelona 080, i uns anys després, el jurat del 080 la va tornar a reconèixer amb el premi a la millor col·lecció tardor-hivern 2013-2014 i amb la col·lecció primavera-estiu 2015 Dones Mula.
La Miriam, de cabell ras i mirada curiosa, du una samarreta d’un gris bonic, ampla, actual i elegant.
Ets l’Amélie manresana
Ha ha ha, és un personatge que m’encanta. A mi m’agradaria ser tan màgica com ella. M’hi sento bastant identificada però jo sóc com més dura, bastant intrínseca.
Què volies ser de petita i què vols ser de gran?
Tenia molt clar que m’agradava molt crear, però no em plantejava què seria de gran. Si hagués estudiat Belles Arts, hauria pogut ser pintora o escultora, i jo crec que fer de dissenyadora té molt a veure amb la influència rebuda per les dues iaies: una era modista (la meva àvia de part materna em feia els vestits), i l’altra teixidora. Jo ja anava per aquí, suposo…
Vull fer una entrevista com tu dissenyes una peça de roba, per on comencem?
Ui, no tenim pas temps!
I somriem i, tot i així, ho intentem plegades. Al final hem cosit un text llarg, fruit d’una conversa extensa i propera.
Foto: Txema Salvans
“Les arrels cada vegada em tenen més influenciada, crec que les nostres col·leccions tenen sempre un punt més artesà que no pas futurista i hi té molt a veure el lligam familiar”.
L’IMAGINARI (i les llibretes inspiracionals)
La Míriam Ponsa comença sempre una col·lecció amb un tema molt concret. “Jo li dic concepte”, i a partir d’aquí busca informació visual per internet, llibres… “i començo a fer una llibreta inspiracional, que és com el meu full de ruta, al mateix temps que inicio les proves de confecció, de teixit, treballo amb petites mostres de coses… Començo a definir algun color de la col·lecció, a establir els volums…” Tot es va creant a la mateixa hora, és un work in progress que durarà els quatre mesos, aproximadament, abans de la desfilada.
L’imaginari de la Miriam beu de tres grans fonts: les textures, la inspiració industrial (o l’ambient industrial) i la influència artística.
“Tinc obsessió per les textures, són molt importants en la nostra col·lecció: els nous materials (tipus làtex) i tots aquells que acostumen a fer-se servir per l’escultura: làtex i també guix, plom, ferro, fusta, pedra… m’interessen molt els materials i investigo per a poder-los aplicar també a nivell de la moda (treballant, per exemple, el dripping i el marbling aplicats al làtex). Els hi dono molta importància”.
Arrels artesanes
El pes de la història familiar influencia positivament la Miriam. Que ocupi el mateix espai de l’empresa de la besàvia (que va obrir portes el 1886 a Manresa) no és casualitat.
La Miriam va començar el seu projecte l’any 2000 amb la reforma d’aquesta antiga fàbrica familiar que havia estat abandonada cinc anys enrere: “Les arrels cada vegada em tenen més influenciada, crec que les nostres col·leccions tenen sempre un punt més artesà que no pas futurista i hi té molt a veure el lligam familiar. També la utilització que faig, cada vegada més, de la cinteria ve d’aquí també. Bec de les tècniques artesanes com la cistelleria, la tapisseria i l’elaboració de teixits amb teler manual… Ens trobem en un dels barris post-industrials tèxtils per excel·lència del Bages on es fabricava cinteria. És la meva inspiració industrial: Jo bec molt d’aquí per la creació. Moltíssim, cada vegada més”.
Després hi ha la influència artística, s’interessa molt per exposicions d’art de qualsevol àmbit: escultura i pintura majoritàriament, també el món de la performance, li agrada molt anar a veure espectacles artístics, especialment de circ i teatre.
Influències
El seu imaginari rep també influència de l’expressió artística a la natura: el Land Art, també de Bauhaus, l’escola alemanya d’art i arquitectura (fundada el 1919 per Walter Gropius), del llibre del Petit príncep d’Antonie Saint-Exupéry i del Circ du Soleil. Altres artistes que destaca: Jackson Pollock, Christo i Jean Tinguely.
No s’inspira a través de la música, tot i que ens inspira a nosaltres cada cop que fa una desfilada, triant peces que ens arriben a l’ànima de Ludovico Einaudi, Wim Mertens, Joji Hirota i Rachel Portman.
“Tot això forma part del bagatge que tinc de fa molts anys i depèn de l’etapa de vida que estic passant bec més d’una banda o d’una altra. Això ja ho porto a la meva motxilla i depèn del moment de la vida vaig tibant dels fils per aquí o per allà”.
Ara, per exemple, es troba en l’etapa de viatjar en família. No de cada viatge en surt una col·lecció perquè viatja per fer vacances i estar amb els de casa “però l’experiència em queda latent i si ho trec bé, i si no, també. M’interessen molt les persones, les ètnies i el viatge”.
Aquest és l’imaginari de la Miriam Ponsa:
Vídeo de l’imaginari de Miriam Ponsa. Arxiu Miriam Ponsa
La Miriam crea cada col·lecció a partir de la llibreta inspiracional que parteix del seu imaginari (fa una llibreta per a cada col·lecció, i totes beuen d’aquest imaginari principal). La llibreta la va treballant al mateix temps que la col·lecció.
“Sé que així sóc molt feliç perquè faig el que m’agrada, i no he de seguir tendències. Només així puc treballar el meu imaginari, puc seguir la meva història, el meu camí”
LA PROXIMITAT
La Miriam s’inspira en les dones treballadores que estan en contacte amb la natura. Ho ha fet dedicant col·leccions a les trementinaires, a les dones mula, a les pioneres de l’aviació, a les arrossaires, a les nostres pastores (en la col·lecció Transhumància).
Fins i tot a les apicultores (en aquest cas, hi havia més inspiració en les abelles, en la reina que dirigeix tot l’eixam). Hi ha altres col·leccions que han fet emocionar més d’una persona, com la que va dedicar a l’Exili.
“Excepte la col·lecció Dones mula, que em vaig inspirar veient-les en un viatge que vaig fer al Marroc i la col·lecció Sherpa, totes les altres tenen a veure amb la història de les dones més properes, les de la comarca del Bages o les dones de Catalunya. Tot és molt nostre”.
En quin moment comences a plantejar-te la idea de moda propera?
Míriam Ponsa: Vaig començar amb Transhumància, jo crec que en aquesta col·lecció vaig començar a definir-me com a dissenyadora propera o de proximitat. M’agrada molt tractar el tema de les dones, especialment si aquestes treballen a la natura.
Nosaltres, al taller, no podem estar en contacte amb la natura tant com voldríem però agafem la furgoneta (ara fa molt poc que en tenim una d’elèctrica) i visitem els tallers amb els qui treballem (tots els tallers són de Catalunya), els hi portem la feina, anem amunt i avall, parlem…
— Com et va aquest mes? Què, com va? Tens un problema? Doncs venim…
Connexió, respecte
Hi ha molta connexió, molta proximitat. Gairebé cada dia ens truquem. Hi ha molt respecte també, parlem el mateix idioma perquè sabem que no és fàcil el que estem fent, sabem que ells s’ajusten amb els preus, nosaltres també; ells fan un gran esforç, nosaltres també el fem… per això ens entenem.
I sabem que, al final, hem d’arribar a un acord, sobretot a nivell de respecte. No volem treballar collant pel preu, i al final tots estem contents.
La Miriam va treballar durant un any en una empresa de punt d’Igualada on no se sentia limitada a l’hora de crear. Però va veure que no era el seu camí, que ella volia crear la seva pròpia marca.
“No em va costar prendre la decisió, realment el que em costaria seria treballar en una empresa amb vint dissenyadors més”.
Es defineix com a creadora i artista, i sap que el camí no és fàcil: “el que fem és complicat: és feina, feina, feina i has de buscar-te els proveïdors, començar de zero en cada col·lecció (cada mig any tornem a engegar) però sé que així sóc molt feliç perquè faig el que m’agrada, i no he de seguir tendències. Només així puc treballar el meu imaginari, puc seguir la meva història, el meu camí. De l’altra banda és inviable”.
Com veu Míriam Ponsa el món de la moda? Creus que hi ha un despertar per part de tots?
Míriam Ponsa: Tant de bo en la moda passés el que està passant en el món del menjar de proximitat. Això voldria dir que hi ha menys injustícies a tots els nivells. Hi ha un valor afegit quan parlem de proximitat, que és el del respecte social, respecte mediambiental, respecte cap a un mateix (que el preu per vendre alguna cosa és aquell, que no l’has inflat, que després d’haver fet els números és el que toca), i respecte en general envers tot.
I crec que això és molt important, això lliga amb allò de que si tu estàs bé pots estar bé amb els altres, o que si tu t’estimes pots estimar als altres. Llavors el preu s’entén, tothom ho entén perquè hi ha molta més gent sensibilitzada. Podem trigar temps, imagina’t amb el menjar el temps que s’ha necessitat però crec que això ja comença a passar, tot i que encara a petita escala.
Som molts els que estem fent un canvi a nivell alimentari: menjo millor, vull producte de proximitat i/o ecològic, si no m’ho puc permetre, menjo menys però menjo millor, menjo més sa i començo a fer un canvi de vida…
Amb la roba hauria de passar el mateix. Les grans multinacionals sobreprodueixen, volen que canviem de roba cada mig any quan això no té sentit. Si tu compres una peça de roba de molta qualitat i amb molt disseny, et pot durar perfectament tres o quatre anys. I gastes el mateix o menys que el que gastaries consumint cada temporada sense saber d’on ve el que compres.
Qualitat vs quantitat
Podem començar a canviar tot això, a comprar més qualitat i no més quantitat. A comprar el que realment necessites. Jo fa molts anys que faig l’esforç: a veure -em dic-, necessito això o no? Si ho necessito i és de qualitat i proximitat, i té un disseny que a mi m’agrada molt, em gastaré el que sigui coherent amb el meu pressupost. I em durarà, i ho portaré molt contenta.
Comencem a sensibilitzar-nos de que no és necessari comprar tant. Tant de bo hi hagi aquesta tendència cada vegada més. Nosaltres seguirem en aquesta línia, i si algun dia no podem seguir-la, tancarem portes.
No sempre és així, però tens algunes col·leccions, com la de l’Arte Povera, on hi ha una clara reflexió de contingut social…
Míriam Ponsa: Sí, i és curiós que treballant en aquest món fem aquest discurs. Nosaltres vam ser els pioners a Catalunya en fer una proposta de moda amb preguntes i crítica social (amb la col·lecció Textura Social 2010/2011). No sempre la fem, no és el nostre leitmotiv anar fent crítica social però hi ha col·leccions en què surt perquè som molt crítics amb aquest tema.
Jo com a Miriam Ponsa m’ho plantejo. Nosaltres, amb la meva parella, al tenir fills, també ens plantegem l’actual model econòmic… Per sort ara hi ha marques joves que van també en aquesta línia. Que bé que no tot sigui brillants i plàstics, i que hi hagi més sensibilitat pels teixits naturals.
"Transhumància" va guanyar el premi a la millor col·lecció tardor-hivern 2014-15 de la 080 Barcelona Fashion Week. Arxiu Miriam Ponsa.
La història creativa està en constant moviment i evolució, per tant aquestes sinergies et permeten evolucionar constantment, especialment en aquest món
LA SINERGIA
El que trobo interessant dels dissenyadors independents és aquesta idea de treballar plegats, de compartir, de crear sinergies. En el teu cas és tan així que compartiu espai al Rec d’Igualada amb els dissenyadors Txell Miras i Josep Abril. I d’aquesta experiència ha sorgit la nova botiga NU#02 que heu obert recentment al carrer València de Barcelona. Amb la Txell també teniu botiga conjunta a París: #Projecte#1, al barri de Le Marais…
Míriam Ponsa: Sí, ens ajuntem i així els tres podem tenir botiga a Barcelona, o com dius, amb la Txell a París. A part del projecte individual de cadascú: jo tinc botiga a la Plana de l’Om de Manresa, botiga al Born de Barcelona i botiga on line.
Nosaltres, amb el tema de la moda, ens hem adonat que els companys que han hagut de plegar pel camí els ha matat l’ego, i com que som conscients d’això, l’ego el tenim sempre a l’ombra o aixafat.
En el meu cas, jo ja el deixo sortir amb el temes de la investigació i la desfilada (allà ell ja està content) però després el controlo bé. I com que creiem que els tres tenim l’ego superat, ens podem ajuntar i compartir.
Evolucionar constanment
Cadascú fa la seva, cadascú és bo en una cosa. Ens complementem i aprenem els uns dels altres, tenim una mateixa filosofia. A més, crec, la història creativa està en constant moviment i evolució, per tant aquestes sinergies et permeten evolucionar constantment, especialment en aquest món.
La moda et proposa cada mig any fer una col·lecció millor que l’anterior. I cada una ha de tenir la teva línia però han de canviar els teixits i el concepte, que han de ser nous però partint del teu imaginari (que sempre és el mateix, tot i que es va modificant a poc a poc, amb el pas dels anys).
Vídeo Miriam Ponsa, Txell Miras i Josep Abril al mercat del Pla (LLeida). Arxiu Miriam Ponsa
També hi ha sinergia amb les creadores de Cotó Roig, del Bages. Com es va gestar?
Míriam Ponsa: Vam contactar al principi, quan elles començaven tot just a parlar amb els seus productors. Em van parlar del seu projecte i em va semblar molt engrescador i necessari. A nivell de producció per a mi és difícil, jo no tinc una línia eco, potser més endavant, però els hi vaig dir: -envieu-me metres, jo us els compro i poso algunes peces a la desfilada de la col·lecció Dones mula, i amb color cru perquè es vegi la col·laboració.
Això no ho vaig produir. Era teixit molt gruixut però crec que va anar molt bé. I de fet, hem seguit fent altres coses juntes. Com una col·laboració amb unes samarretes per al projecte social Taller Coloma del Berguedà. Ens entenem molt bé amb Cotó Roig, són unes dones molt valentes.
Per mi l’equilibri de cada col·lecció és una corda súper fina, ha d’estar compensada entre la part més creativa, més boja, més experimental i la part més comercial.
LA INTIMITAT
Vius la creació com un procés íntim?
Míriam Ponsa: Jo com a creadora fujo sempre de les tendències, de voler saber el que diuen que vindrà. De fet, és un procés natural: quan a mi em ve de gust alguna peça mentre estic creant, sé que és el que dissenyaré en la popera col·lecció. És tan fàcil com això, no he d’anar a anar a buscar a fora perquè ja és dins meu. Com qualsevol creador, crec que la feina és més interna que externa. El que passa és que en el terreny de la moda sembla que això sigui totalment a l’inrevés, sembla que s’hagi perdut el sentit comú i tothom vagi a veure el que fan els altres. I jo em dic: tu mira a dins teu, és tan fàcil com això. Jo ho veig així com a creadora independent, jo tinc la meva marca, per tant, faig el que jo vull. He de fugir de viure a Barcelona, he d’estar aquí, en una ciutat on no passen massa coses, i això m’obliga a fer un treball més intern.
Míriam Ponsa, busca ajuda quan estàs creant?
Míriam Ponsa: Treballo molt sola el tema creatiu i, de fet, gairebé mai ensenyo la llibreta a ningú fins que no s’ha acabat de perfilar. No, no demano ajuda a ningú, evito la pluja d’idees. Em sento sola en el procés però ja m’agrada, ja la busco aquesta soledat perquè crec que és un procés molt íntim, que forma part de la meva intimitat.
Crec que seria bo compartir-ho i que la col·lecció guanyaria, però de moment treballo així. També sóc conscient que potser algun dia caldrà fer-ho, i quan arribi l’hora, ho faré.
I al mirar dins teu arriba l’equilibri que defineix la teva marca?
Míriam Ponsa: Per mi l’equilibri de cada col·lecció és una corda súper fina, ha d’estar compensada entre la part més creativa, més boja, més experimental i la part més comercial. Les dues bandes han d’estar ben equilibrades, sinó la col·lecció coixeja: o bé perquè és massa experimental o perquè és massa comercial. I quan les dues coses estan en una balança, ja ho tinc: o sigui aire i terra, inspiració i tocar de peus a terra. Que una peça sigui molt comercial (per tant, que es pugui vendre) i que tingui també un component artístic molt alt. Aquest és l’èxit d’una col·lecció.
I també hi intervé la transversalitat entre artesania/tradició i modernitat?
Míriam Ponsa: No és tant això, que pot ser que hi sigui més o menys en una col·lecció. No hi ha equilibri en una col·lecció si es diu que és preciosa però que no es pot vendre en una botiga, o a l’inrevés: que comercialment sigui brutal però que no es vegi per enlloc la part artística i el teu concepte, això no pot passar tampoc. I he de trobar aquesta línia fina, quan la tinc, ja estic contenta: sé que la premsa se’n farà ressò, que la desfilada agradarà i que a nivell comercial es vendrà bé… és un tot. He trigat molts anys en arribar aquí, molts anys però ara ja hi sóc. He arribat a la conclusió que havia de ser així.
Jo faig roba que doni mobilitat i que et deixi ser expressiva… Si vols ensenyar el cos, ja et treus la samarreta o ja l’ensenyes a la platja… la nostra roba t’ha de deixar ser tu.
EL VESTIT
Durant els anys de trajectòria i experiència, hi ha un canvi de visió? Cap a on et dirigeixes?
Després d’uns anys de feina em vaig adonar que necessitava roba per a mi, i que volia començar a vestir-me a mi mateixa. Les primeres col·leccions eren potser una mica més artístiques, més com d’escola… i el canvi va venir un dia, quan em vaig dir: s’ha acabat, jo no trobo pantalons i samarretes que m’agradin, he de fer la col·lecció que jo vull per a mi, per tant començaré a ser el meu propi conillet d’Índies. Aquest va ser un punt d’inflexió en la meva col·lecció.
I això potser va ser a partir de quatre o cinc col·leccions, el que m’ha portat a fer peces pel dia a dia, que són per la dona treballadora, que va a la feina i que després ha d’anar a comprar i a buscar els fills a l’escola. Jo vull roba que sigui versàtil i còmoda: que em pugui posar un abric a dins el cotxe, que pugui conduir amb l’abric, i quasi que pugui fer exercici amb l’abric, com aquell qui diu. Roba còmoda, versàtil i pel dia a dia. No faig roba de festa, faig roba per la dona actual.
I com és la dona actual?
La majoria som dones treballadores que fem mil coses alhora però que també ens agrada vestir bé. I sobretot, anar còmodes, a mi no m’agrada gens marcar.
Creus que està canviat el concepte de la moda per la dona?
Sí, ara volem més confort. Quan van desaparèixer el cossets i les cotilles, a finals del segle XIX, va ser un gran avançament per la dona. Es veu que amb tots aquells cossets tan apretats per a voler marcar cintures d’abella, els intestins es desplaçaven i creaven serioses malalties. Hi ha dibuixos de com quedava el ventre d’una dona. Per tant, nosaltres estem en una època molt bona perquè ens hem desprès d’aquest encotillament, i els dissenyadors hem d’ajudar molt perquè tot això no torni mai més. Jo faig roba que doni mobilitat i que et deixi ser expressiva… Si vols ensenyar el cos, ja et treus la samarreta o ja l’ensenyes a la platja… la nostra roba t’ha de deixar ser tu. Les sabates són femenines però còmodes, amb plataforma.
Fem talles grans, fem XL, també fem talles úniques. Els pantalons: és diferent perquè hem de fer diferents talles però fem molta talla gran, molta. I els colors: a l’hivern molt foscos, grisos, negres i caquis però després, a l’estiu, trio molts colors de terra i natura, i colors industrials també. Colors blaus mecànics, embrutats. Sí, i el color negre. Ens agrada moltíssim als dissenyadors. Jo vaig molt negre, però també sóc una enamorada dels grisos. El gris és molt elegant, i el caqui també. També m’agraden molt els blaus. No sóc massa de pastel. Potser en alguna col·lecció l’inclouré, no em tanco mai a res.
Tinc obsessió amb la música, amb la llum, amb com han de caminar les models… ho vull controlar tot fins a l’últim detall.
L’ESCENARI
“Posar el teu treball en escena és importantíssim. A la desfilada tot ha d’estar perfecte, amb l’ambient adequat. Tinc obsessió amb la música, amb la llum, amb com han de caminar les models… ho vull controlar tot fins a l’últim detall. Perquè és feina de molts dies: hem estat sis o set persones treballant quatre mesos vuit hores perquè, després, amb deu minuts es doni a conèixer el que hem fet. Amb aquells deu minuts ens ho juguem tot. I no hi ha cap sorpresa. Les sabates les provem molt abans, fem mil proves perquè no hi hagi cap sorpresa negativa. Fins al mínim detall. Però tenim un bon equip i, per tant, ho podem fer”.
Desfilada col·lecció Dones Aviadores. Tardor-hivern 2016-2017. Arxiu Miriam Ponsa.
Preguntes i respostes, i ja acabem
FINAL
El teu teixit:
La llana per l’hivern i el cotó per l’estiu.
La teva col·lecció:
La que vaig fer fa nou anys, quan va néixer el meu fill Roc. Li vaig dedicar la col·lecció CoR (que és Roc al revés, amb la R amb majúscula). Aquesta sí que era una col·lecció només experimental amb làtex. Era brutal, aquesta era la meva col·lecció, sense pensar en vendre ni en res més.
La col·lecció que parla més de tu:
La majoria, totes. Ni que no hi hagi làtex en alguna (el làtex és molt jo). CoR sóc jo, i ara que som més gent a l’equip, ara també sóc una mica una altra, les col·leccions d’ara han de tenir aquest equilibri perquè hem de pagar unes nòmines, tenim botigues… No puc ser només CoR, també hem de ser Terra. En realitat crec que les col·leccions són autobiogràfiques (de cada una de les meves etapes).
El teu color:
En tinc dos: el gris i el negre.
Sempre dona?
Estic especialitzada en dona, sí. Havia fet moda d’home però no puc amb tot perquè només sóc jo a la part creativa. Ens hem posat com a objectiu poder ampliar les col·leccions una miqueta més, fent sabates i bosses de mà, i si podem produir-les, millor. Si he de tenir tot això al cap i a més a més una col·lecció d’home (que vol dir tres americanes, tres camises, quatre o cinc pantalons…), és impossible. Faig col·lecció de dona ben feta, i punt.
La pròxima?
Tinc la desfilada a finals de gener de l’hivern del 2017. Encara no he començat la llibreta de la col·lecció. Aquest estiu amb la família vam fer un viatge als Balcans, i potser va sobre tota la inspiració otomana que hi ha encara a Albània… Però no sé com lligar-ho, he de buscar un personatge que m’inspiri molt i que digui: ja el tinc. I que sigui d’allà.
La Miriam inspirant-se al Museu Etnogràfic d'Albània. Arxiu Miriam Ponsa
De col·leccions, llibretes i desfilades
BIBLIOGRAFIA/”VIDEOGRAFIA”
Desfilada La collita de l’arròs.
Primavera-estiu 2017
Dones aviadores.
Tardor-hivern 2016-2017
Vídeo de dansa de la Col·lecció Arte Povera.
Primavera-estiu 2016
Els usuaris subscrits poden deixar comentaris.
Vols subscriure't a Proper?