Sergi de Meià, cent per cent proper

Hola, sóc el Josep Maria, he trucat fa una estona per reservar taula. És el primer cop que vinc.

Ja som dos. Som al Sergi de Meià, esperant dinar bé. El Josep Maria és invident, i la cambrera l’ajuda a arribar i a seure a la seva taula. La seva veu és potent i clara, de manera que la resta de comensals no podem deixar de sentir com explica la il·lusió que li fa de ser aquí, després d’haver sentit el Sergi per la ràdio.

De la cuina, surt l’Adelaida, la mare del Sergi. Saluda una mica a tots els que hi som, però en especial s’atura a parlar amb el Josep Maria. Aquest li parla d’Esplugues, i li dóna records de coneguts comuns.

Canelons que cremen

De primer, el Josep Maria ha dubtat amb les llenties, però ha acabat demanant uns canelons de rostit i carn d’olla. Jo també. A mi me’ls serveixen en una cassoleta de terrissa, i ja m’avisen que alerta que crema. A Josep Maria no, per fer-li-ho fàcil els hi han servit en un plat normal. Em pregunto si és normal, si a tots els restaurants tenen tanta cura dels invidents.

Enamorat del poble

Entre el primer i el segon plat qui surt ara a saludar també és el fill, el Sergi. Sembla que coneix gairebé tots els clients. Algunes abraçades, algun col·lega de professió. També s’entreté amb el Josep Maria. Aquest li pregunta per Vilanova de Meià. El Sergi n’està enamorat, d’aquest poble de la Noguera, el carrer principal del qual porta el nom de la perdiu, i la Fira de la Perdiu és la fita més important del seu calendari. Ara, però, de perdiu no n’hi ha.

De segon, ha dubtat amb l’ànec del Pirineu amb naps, però s’ha decidit per la tripa de bacallà amb pèsols. El cambrer, també d’un petit poble de la Noguera, hi ha volgut dir la seva, quan ha sabut que el Josep Maria és d’Agramunt. Parlen del torró, de la xocolata a la pedra, i de la fira que hi fan.

El lema del restaurant Sergi de Meià és “cuina desacomplexadament catalana i cent per cent de proximitat”. En aquest cas, la promesa i la realitat no poden estar més a prop.