Qui hi ha al darrera de la roba que ens posem?
Quina és la cadena de professionals que intervenen en la fabricació d’una peça de roba?
Sembla mentida, però són pocs els joves d’avui capaços de contestar aquesta pregunta, simple, en aparença.

Entre la gent més gran, potser, tindrem més sort, perquè serà fàcil de trobar qui té arrels familiars en alguna branca d’aquest sector. Perquè, no ho oblidem, en el nostre país el sector tèxtil era gairebé una senya d’identitat. Era.
Ja hem parlat del projecte Cotó Roig i de la seva voluntat de produir uns teixits amb ànima, sense química. Parlem ara d’un altre dels seus objectius. Volen posar al mercat productes de cotó, sí, però ensenyant la cara de tots els professionals que hi ha al darrera.
Per això a les seves etiquetes hi apareix, no només el nom de la marca, sinó el de tots aquells que han participat en fer-la possible: qui l’ha cultivat, qui l’ha filat, teixit i acabat, i qui l’ha dissenyat i confeccionat: la traçabilitat.
Lebrija

Foto: Cotó Roig

Un cultiu complicat, delicat

Per començar, ens n’hem d’anar fins a Andalusia, a Màlaga. On hi ha els camps de cotó.

Buscant l’origen més proper possible, les impulsores del projecte Cotó Roig, la Rosa i l’Àngels, van arribar a Sevilla, on hi ha la Cooperativa “Las Marismas” de Lebrija, una cooperativa de petites explotacions familiars que intenten cultivar el cotó de la forma més respectuosa possible.

No és cotó orgànic, però no perquè no vulguin. El cultiu és complicat, delicat, i els falten eines per poder fer el que seria un cultiu orgànic com il faut. El que fan és producció integrada, amb un sistema de reg que optimitza l’aigua, i amb la mínima aplicació possible de productes químics.
A Andalusia mateix hi ha una primera indústria porcessadora d’aquest cotó. El que en diuen la “desmotadora”, que treu les llavors i deixa unes paques premsades, de fibres, a punt de viatjar.

Entusiasme que s’encomana

El següent punt és el filat. I del fil, al teixit. En Joan Comes és un teixidor de tota la vida, al Mareseme, que ha resistit el pas de successives crisis. Els pocs que han quedat treballen gairebé en exclusiva per les grans marques de moda.
Ara farà un any, el Joan va involucrar-se amb Cotó Roig, després que la Rosa i l’Ángels li encomanessin l’entusiasme pel projecte. Satisfet està de poder col·laborar a fer un teixit diferent, amb una diferència que es nota quan el toques. Per què, diu el Joan, “la mare dels ous és el cotó, és la matèria primera”.
La Rosa i l’Àngels, a la part final del procés, tallen, cusen i fan arribar aquest cotó teixit al mercat de ben diverses maneres. Tenen, sota la marca Aixovar, la seva pròpia producció, en forma de vànoves, tovalloles, bosses per anar a comprar, samarretes. Però també busquen dissenyadors de peces de roba que vulguin fer servir els seus teixits.

Un Verkami, un primer èxit

En una primera fase del projecte, la primavera del 2014, Cotó Roig va finalitzar amb èxit una campanya de micromecenatge, a Verkami. Van aconseguir poc més dels quinze mil euros que buscaven, amb els quals van poder adquirir cinc mil quilos de cotó de producció integrada. Prou per a poder començar a filar, teixir i confeccionar els seus primers productes: tela de cotó per metres, samarretes i teixits bàsics per a la llar.

A partir d’aquí, el principal repte amb què s’enfronten és de dimensió, d’escala.
I és que l’indústria, per engegar la màquina, per produir els teixits amb què treballaran després, no s’hi posa per menys de 25.000 quilos. Què, òbviament, donen molta tela.