Torna Terra té un punt d’aventura romàntica i sembla el projecte adequat per una parella de “neorurals”, urbanites que se’n a viure a pagès, i intentar treballar-hi, sovint amb més bona intenció que cap altra cosa.

No és el cas de l’Arnau Vilaseca. Ell és nascut a Prades de la Molsosa. Ha estat estudiant i treballant uns anys a Calaf, a Lleida i a Barcelona. Estudis de treball social, amb postgraus de cultura de la pau i economia cooperativa. L’última feina, a la capital, era de gerent a la cooperativa Gedi.

He quedat amb ell perquè m’ensenyi els horts que està recuperant. Fem una visita ràpida. El matí s’ha aixecat amb boira, i els horts, a aquesta alçada de la temporada, no estan en el seu millor moment. Després, la fem petar una estona.

– Sempre sabies que tornaries, aquí, al poble?

– No he deixat mai d’estar-hi vinculat. Els anys que he estat vivint a Lleida, i a Bercelona, els caps de setmana sempre els passava aquí. Ajudant en el que podia amb les feines de casa. Els amics i la gent de la feina em sentien a dir que “arribarà un dia que jo tornaré a Prades”.

– Viure a pagès ja no és el que era. Vull dir, no és tan dur.

– Aquí a Prades estem molt bé. A una hora de Barcelona, a una hora de Lleida… Tenim internet, per satèlit. La complicació més gran és el mòbil.

Jo ho he pogut corroborar. Dins la casa, on fem un cafè, al menjador de casa seva. Som a principis d’octubre, però la llar de foc ja està engegada. S’hi està bé, però amb aquestes parets tan gruixudes, cobertura de mòbil, zero. Si vols trucar, has de sortir fora.

Continua, convençut, l’Arnau:

– Nosaltres tenim la sort de poder triar. Els que vivim en poblets petits,de quinze o vint habitants, podem escollir si ens quedem o anem a viure a l’urbe. La ciutat té les seves coses bones, i el poble també. Tu sabràs quines coses et pesen més.  A mi no em pesa. Algú haurà de cuidar això, no? Si algú ho ha de cuidar, i a més t’agrada fer-ho, perquè no?

Em fa un recompte de la gent jove que coneix, pels voltants, que han decidit, com ell, de quedar-se a viure i treballar a pàges. De La Molsosa me’n compta fins a quatre, de Castelltallat també en compta tres, amb iniciatives de turisme rural i vedella ecològica. I parla amb orgull de la feina feta per la seva germana, la Marina Vilaseca, des de l’Arada, a qui atribueix una important feina de vertebració social a la zona.

Conclou que, per tot plegat, se sent acompanyat. El retorn al poble tampoc el viu com un trencament, quan baixa a Barcelona continua passant-se per l’oficina, a saludar els seus excompanys. I des de Prades, en certa mesura, continua el treball en xarxa que havia començat.

Preu just

És ell qui treu el tema del preu, i se li nota un punt de passió, en aquest punt. O d’indignació, pel que fan algunes botigues de productes ecològics.

Ell ho té clar:

S’ha de destingir entre car i just. Nosaltres busquem que els productes de Torna Terra tinguin un alt valor social

– Però no hem de lluitar només pel nostre producte, també hem de lluitar perquè la gent de barris fotuts, com la Mariola a Lleida, la Meridiana de Barcelona, també puguin comprar aquests productes. I això es fa de dues maneres. Nosaltres, oferint el productes a un preu just, però també lluitant per que hi hagi un reequilibri de les rendes. És una doble lluita.


Foto: d’esquerra a dreta, Alba Rojas, de MengemBages, Marina Vilaseca, de l’Arada, Arnau Vilaseca, de Torna Terra i Xènia Torras, de l’Era.