Aquest és el cas del la formatgeria Gavarresa, una nova formatgeria artesana que ha pogut superar el primer any de funcionament. I és que el Carles Badia ho tenia tot a punt per començar, per engegar la seva petita formatgeria, just abans del primer confinament.
Aprenent de formatger
A principis del 2020 ho tenia tot a punt. S’havia traspassat el bar que fins aleshores tenia a Manresa. Començava la seva aventura, el somni de la seva vida: portar una formatgeria.
En Carles ja sabia de què anava, això de ser formatger. Anys enrera havia treballat a Can Pujolet, una formatgeria de Marganell, terra del mató de Montserrat. Aquella feina li agradava i la volia fer, ara pel seu compte. Per això s’havia anat preparant, assistint a cursos d’especialització, com ara el “Curs d’Expert en elaboració de formatges artesans” que organitzen des del Consorci del Lluçanès.
La formatgeria d’Artés
Amb els diners del traspàs havia pogut acondicionar l’espai. Els baixos de casa els seus avis, a Artés. On hi havia hagut gallines i conills ara hi han les modernes instal·lacions d’una petita formatgeria.
Amb les obres enllestides, la idea del Carles Badia era anar a poc a poc. En una primera fase, anar compaginant la formatgeria amb la feina de cambrer, que li asseguraven uns ingressos fixes. Però, com molta d’altra gent del sector de l’hosteleria, es va quedar sense feina, d’un dia per l’altre. I sense ingressos.
El confinament el fa córrer més del previst
Per una altra banda, a la formatgeria la feina se li va acumular. Ell s’havia compromès a comprar una petita partida de llet de cabra a Les Feixes, una granja del Moianès. Pocs litres, per anar començant, per allò d’a poc a poc i amb bona lletra. Però el confinament també va afectar aquesta granja. Els altres clients de Les Feixes, espantats, van deixar de comprar-li la llet. Però les cabres, alienes a tot l’enrenou, seguien menjant i produint, cada dia. “Carles, no et podries quedar tu tota llet?”. I el Carles va dir que sí.
D’aquesta manera, tot es va precipitar. El que havia de ser a poc a poc i amb bona lletra es va convertir en una feina de dilluns a diumenge. Set dies a la setmana, dotze hores cada dia. El que s’havia imaginat com un aprenentatge progressiu es va convertir en una cursa contra el rellotge. Una petita història de terror, però amb final feliç. La formatgeria funcionava, i els formatges fets amb la llet que no volia ningú es van poder vendre tots.
Els usuaris subscrits poden deixar comentaris.
Vols subscriure't a Proper?